Once.

I aquesta nit, asseguda a l'estació coetània, veient trens i més trens passar de llarg, plens de passatgers i treballadors amb ganes d'arribar a casa, només frustració emergia de les meves venes.
L'home del banc em mirava estranyat, mentre jo, arrepenjada a terra amb el cap entre les mans, intentava aguantar-me les llàgrimes.
I em sentia bruta, i estúpida, per no entendre res del que estava passant, per escapar una altra vegada - en comptes d'encarar-m'hi.
I et trobava a faltar més que mai, al meu costat. Perquè només amb la teva mirada, sembla que l'univers sencer conspiri perquè el dia vagi millor.
I aquesta nit, asseguda a l'estació coetània, la foscor s'empassava els meus crits silenciosos, mentre la teva ànima s'escapava - trapella - d'entre els meus dits.