" When you love someone but it goes to waste ... "
Ja t'he dit, no em preguntis per què, t'estimo. O potser no, potser tan sols t'admiro, i t'anhelo, inabastable des d'aquí baix.
El teu respecte, la base del meu desig, de la meva ànima, que per primera vegada a la vida ha trobat una germana que no l'ha mutilat, a l'espera d'empetitir-la i poder-la així manipular més tard.
T'estimo, i ho sento de molt endins. I mai hi ets, i tot és més profund.
Espero, tornar a vells estius entre els teus braços. Somio, tornar a tenir els teus ulls a dos centímetres dels meus, mirant-nos - fixament -.
I llavors caic, toco de cap a terra, i veig que la fi dels dies de calor, posà alhora la fi a l'amistat.
T'estimo, i això em trenca, trosseja a petits bocins l'esquema "res és impossible" que tan ben gravat tenia a la meva ment, i que tantes vegades m'ha permès progressar.
Aquesta vegada però, ha topat amb un enemic temut i invisible, la ignorància.
I et juro que, tot i el que t'arribo a estimar, no la soporto.
Tan de bo deixés de sentir-me culpable per haver perdut tot el que realment val la pena, tan de bo algún dia llegissis això i pensessis en mi. Perquè pel que a mi respecta, cada minut una part dels meus pensaments t'envien, alhora, un apassionat petò, i una bona bofetada.
dilluns, 26 de setembre del 2011
Once.
I aquesta nit, asseguda a l'estació coetània, veient trens i més trens passar de llarg, plens de passatgers i treballadors amb ganes d'arribar a casa, només frustració emergia de les meves venes.
L'home del banc em mirava estranyat, mentre jo, arrepenjada a terra amb el cap entre les mans, intentava aguantar-me les llàgrimes.
I em sentia bruta, i estúpida, per no entendre res del que estava passant, per escapar una altra vegada - en comptes d'encarar-m'hi.
I et trobava a faltar més que mai, al meu costat. Perquè només amb la teva mirada, sembla que l'univers sencer conspiri perquè el dia vagi millor.
I aquesta nit, asseguda a l'estació coetània, la foscor s'empassava els meus crits silenciosos, mentre la teva ànima s'escapava - trapella - d'entre els meus dits.
L'home del banc em mirava estranyat, mentre jo, arrepenjada a terra amb el cap entre les mans, intentava aguantar-me les llàgrimes.
I em sentia bruta, i estúpida, per no entendre res del que estava passant, per escapar una altra vegada - en comptes d'encarar-m'hi.
I et trobava a faltar més que mai, al meu costat. Perquè només amb la teva mirada, sembla que l'univers sencer conspiri perquè el dia vagi millor.
I aquesta nit, asseguda a l'estació coetània, la foscor s'empassava els meus crits silenciosos, mentre la teva ànima s'escapava - trapella - d'entre els meus dits.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)