Thrice.

Whatever you need is up ahead.

"Últims dies. I penso, en aquest llarg any.
Ara veig, que no et vaig deixar escapar, tu vas escollir el teu destí, i no vas triar compartir-lo amb mi. No em preocupa, només sap greu l'amistat perduda.
Però diuen que l'única vida que no podem viure és aquella que no existeix, pot ser tan sols és el que havia de ser.
Ja no t'estimo, senzillament t'aprecio per tot el que em vas donar - que no és pas poc -. Però, un nou any significa nous objectius, entre els quals (de moment, i sentint-ho molt) no hi figuren els teus petonets al nas.
No em jutgis per això, continues essent la persona més increïble que he conegut mai, però ja no ocupes el cent deu per cent del meu petit cor.
T'admiro, per ser com ets, per pensar el que penses, per viure la vida com la vius. I et desitjo (de veritat) tot i més. Això sí, quan ens tornem a veure no serà necessària cap explicació, amb que em cantis la nostra cançó en tindré prou per saber que has aconseguit ser feliç."

Good luck.

Twice.

" When you love someone but it goes to waste ... "

Ja t'he dit, no em preguntis per què, t'estimo. O potser no, potser tan sols t'admiro, i t'anhelo, inabastable des d'aquí baix.
El teu respecte, la base del meu desig, de la meva ànima, que per primera vegada a la vida ha trobat una germana que no l'ha mutilat, a l'espera d'empetitir-la i poder-la així manipular més tard.
T'estimo, i ho sento de molt endins. I mai hi ets, i tot és més profund.
Espero, tornar a vells estius entre els teus braços. Somio, tornar a tenir els teus ulls a dos centímetres dels meus, mirant-nos - fixament -.
I llavors caic, toco de cap a terra, i veig que la fi dels dies de calor, posà alhora la fi a l'amistat.
T'estimo, i això em trenca, trosseja a petits bocins l'esquema "res és impossible" que tan ben gravat tenia a la meva ment, i que tantes vegades m'ha permès progressar.
Aquesta vegada però, ha topat amb un enemic temut i invisible, la ignorància.
I et juro que, tot i el que t'arribo a estimar, no la soporto.
Tan de bo deixés de sentir-me culpable per haver perdut tot el que realment val la pena, tan de bo algún dia llegissis això i pensessis en mi. Perquè pel que a mi respecta, cada minut una part dels meus pensaments t'envien, alhora, un apassionat petò, i una bona bofetada.

Once.

I aquesta nit, asseguda a l'estació coetània, veient trens i més trens passar de llarg, plens de passatgers i treballadors amb ganes d'arribar a casa, només frustració emergia de les meves venes.
L'home del banc em mirava estranyat, mentre jo, arrepenjada a terra amb el cap entre les mans, intentava aguantar-me les llàgrimes.
I em sentia bruta, i estúpida, per no entendre res del que estava passant, per escapar una altra vegada - en comptes d'encarar-m'hi.
I et trobava a faltar més que mai, al meu costat. Perquè només amb la teva mirada, sembla que l'univers sencer conspiri perquè el dia vagi millor.
I aquesta nit, asseguda a l'estació coetània, la foscor s'empassava els meus crits silenciosos, mentre la teva ànima s'escapava - trapella - d'entre els meus dits.